El Verger i la Guerra contra Napoleó
El vídeo tracta sobre l’impacte de la Guerra d’Independència Espanyola (1808-1814), també coneguda com la Guerra del Francès, a la comarca de El Verger i els seus voltants a la Marina Alta. Narra els esdeveniments des de la perspectiva d’un personatge anomenat Jaume.
Aquí els punts clau:
- Inici del conflicte i resistència local:
- La invasió francesa d’Espanya el 1808 va generar una gran resistència popular. [00:27]
- A la comarca es van prendre mesures preventives, com ara la fortificació del castell de Dénia. [00:38]
- Tot i això, el gener de 1812, davant l’arribada dels francesos a Gandia, el rector de Dénia i altres veïns van lliurar les claus de la ciutat. [00:55]
- Ocupació francesa i les seues conseqüències:
- Uns 500 soldats francesos van ocupar els pobles de la comarca, exigint fortes contribucions (racions) i reprimint la població, empresonant alcaldes i rectors. [01:02], [01:11]
- Això va provocar un augment considerable de la fam i la misèria, agreujat pels saquejos de guerrillers espanyols i la paràlisi de les exportacions de panses, un producte clau de la comarca. [01:22], [01:31]
- Les cases havien de lliurar aliments com blat, garrofes, palla i fins i tot gallines, a més de llits complets per als soldats. [04:58], [05:08]
- Els qui no hi col·laboraven patien represàlies, com l’empresonament de persones rellevants del poble fins que es pagués allò exigit. [05:29]
- Resistència i guerrilla:
- La misèria va encoratjar la formació de guerrilles espanyoles. [06:51]
- Hi va haver intents de rebel·lió, com un a Dénia el març de 1812 que va fracassar i va resultar en l’afusellament de dos rebels. [07:25]
- Els francesos també perseguien bandolers que aprofitaven la manca d’autoritat per robar. [04:23], [06:05]
- El dilema de la població:
- Desenvolupament del setge a Dénia i fi de l’ocupació:
- Amb el temps, la pressió dels guerrillers espanyols i els seus aliats anglesos va augmentar. [08:37]
- A l’agost de 1813, va començar el setge al castell i la ciutat de Dénia per part de les forces espanyoles i guerrilleres. [13:02]
- Després d’intens combats i bombardejos, els francesos van acceptar la capitulació del castell el 6 de desembre de 1813. [14:23]
- Els soldats francesos van ser embarcats cap a l’illa de Cabrera, descrita com el primer camp de concentració a aquestes terres, on molts van morir. [14:48]
- Conseqüències a llarg termini:
- La guerra i la Revolució Francesa van actuar com a catalitzadors del canvi, marcant l’inici de la fi del sistema feudal i el naixement d’un nou ordre social basat en el capitalisme agrari. [15:17]
- Tot i això, molts antics vassalls no es van convertir en propietaris, sinó en proletaris rurals, cosa que va portar a l’emigració ia tensions socials futures. [15:34], [16:06]
El vídeo utilitza la història de Jaume per il·lustrar les dificultats i els canvis que va experimentar la població local durant aquest període tumultuós.
Textos del narrador: El Verger i la Guerra contra Napoleó.
Transcrit per Turbo Scribe
25 abr 2026, 17:35
El Verger i la Guerra contra Napoleó
El Verger es va veure plenament involucrat en l’alçament popular contra l’exèrcit de Napoleó.
En 1808, l’ocupació francesa a Espanya va generar gran resistència local i alçaments populars. A la nostra comarca es van prendre mesures preventives abans de l’arribada de l’exèrcit francès, com la reparació i fortificació de les defenses del castell de Dénia. Però aquestes mesures no van servir de res quan van veure les orelles del llop a prop.
El gener de 1812, el rector de Dénia i altres veïns van entregar les claus de Dénia als francesos, que ja havien arribat a Gandia. 500 soldats francesos van ocupar tots els pobles de la nostra comarca, exigint fortes contribucions per a la tropa, anomenades racions, i començant una campanya de repressió, empresonant alcaldes i rectors i saquejant els recursos.
La fam i la misèria van augmentar considerablement en 1813 a causa dels saquejos dels guerrillers espanyols, les contribucions als francesos i la paràlisi de les exportacions de panses, un producte clau de la nostra comarca.
El setembre de 1813, els guerrillers espanyols van assaltar les muralles del castell de Dénia, prenent la ciutat. Els soldats francesos es van refugiar al castell, mentre els soldats espanyols saquejaven les cases de la ciutat.
Els combats van continuar fins a octubre, amb bombardejos i escaramusses, fins que les tropes franceses es van veure obligades a rendir-se, marcant la fi de l’ocupació francesa a la comarca.
Jaume vivia al carrer Major, junt amb els seus pares. Per fi, havien aconseguit expulsar els francesos i, encara que tenien la panxa buida i la desolació als bancals i als pobles era gran, la satisfacció dels veïns era general.
Encara no s’explicava com, les esperances que havia creat la revolució francesa per abolir els privilegis feudals, s’havien convertit, al final, en una invasió de les nostres terres per l’exèrcit francès. I les explicacions de son tío Paco, que era mestre i afrancesat, de que les massacres de la revolució eren necessàries per a crear un món nou, on tots fórem iguals, no semblava haver convençut a ningú.
Tot havia començat quan l’exèrcit francès va envair Espanya l’any 1808, encara que, el temor dels espanyols a la França revolucionària, ja havia extraditat els francesos residents en la nostra zona, amb l’excepció de les dones franceses casades amb espanyols.
Jaume i el seu germà van participar en les tandes d’homes que es van formar de tota la comarca, per a fortificar les muralles i pujar els canons, que estaven a la mar, al castell de Dénia. Però tota aquesta gran faenata no va servir per a res. El gener de 1812 els francesos, que ja havien arribat a Gandia, van rebre una comissió sw Dénia, que va reconèixer a José Bonaparte com a rei d’Espanya, i els va entregar les claus de Dénia.
Immediatament, un exèrcit format entre 500 i 3.000 soldats francesos, va ocupar Dénia, i els altres pobles de la comarca van anar caient un a un. El que va significar la imposició de forts impostos, casa per casa, en espècie i en diners, per a mantindre la tropa, i l’inici d’una estricta persecució als bandolers que, a l’ombra de la falta d’autoritat espanyola a la comarca, pululaven per tot arreu, robant els propietaris i els capellans.
Eixe dia, Jaume i la seva família havien preparat per als francesos la ració que els exigien. Cada casa havia de portar blat, dacsa, garrofes, palla i, les cases més riques, una gallina. A més, cada poble havia d’entregar llits per als soldats francesos, constituïts per un matalàs, una manta, una capçalera i dos llençols, eixugars que molts dels espanyols no tenien. A més, tota la prefectura de Alacant havia d’entregar en diners 200 milions de reals. Però el pitjor de tot, és que si els veïns no col·laboraven en aquest espoli, els soldats francesos s’emportaven presa alguna persona rellevant del poble, com el rector, l’alcalde o el farmacèutic. I no els soltàvem fins que pagarem, si és que no l’havien afusellat abans.
Tots els veïns estaven arruïnats i femolents, i no sols per culpa dels francesos, també pels bandolers espanyols que saquejaven tot el que trobaven, encara que amb predilecció pels més rics.
Com els contínus robatoris dels bandolers espanyols era una excusa per a no pagar racions, l’exèrcit francès va començar una persecució d’aquests. El 8 de febrer, 100 soldats van així de Dénia a Pedreguer, a prendre una partida de 27 homes que havien robat a Pedreguer, al rector d’Ondara, a Beniarbeig i a Pamís. Van detindre 3 lladres que arcabossejaren a Dénia, agenollats, d’esquena als soldats. I, 10 dies més tard, van afusellar 3 lladres amb dos tirs a cadascun. Un era d’Ondara, un altre del Ràfol i el tercer del Verger.
A partir del mes de març, la misèria en tota la comarca va encoratjar la formació de guerrilles.
Una crònica de mossèn Francisco Palau, rector a Adenia, deia que hi havia tan gran misèria que els pobres no menjaven pa, només herbes cuites sense oli, garrofes i segó bullit. La roba de farina de blat va pujar per damunt de les 30 pessetes i la de dacsa fins a 27, uns preus exorbitants per a l’època.
El 22 de març, diumenge de Rams, va haver-hi un intent de rebel·lió i presa del castell d’Adenia.Van ferir a un soldat, però l’intent va fracassar, afusellant a dos rebels. Els altres guerrillers es van amagar al Montgo. Pel mes d’abril, els francesos van ficar en la presó al rector de l’Aguàr i a un altre capellà d’Ondara, per no entregar les racions als soldats. A primers de maig van tancar a l’alcalde d’Ondara i a l’apotecari. També van detindre a l’alcalde de Pego. Al juny van capturar al rector de Beniarbeig pels mateixos motius. I a l’agost van detindre al Verger, el pare de l’escrivà d’Ondara. I així van acabar l’estiu, detenint a uns i a altres i soltant-los quan el poble pagava les racions als francesos.
Amb l’arribada de la tardor, va augmentar la pressió contra els francesos pels guerrillers espanyols i els seus aliats anglesos. El 4 d’octubre de 1812 estaven Jaume i el seu germà segan blat en el Saladar de Denià, quan van veure un vaixell i una fregata britànica desembarcant en Sant Nicolàs uns 600 soldats. Més tard, un tinent britànic va ser conduït, amb els ulls envenats, a demanar la rendició del castell. Però el comandant francès va rebutjar la proposta indicant que el castell només seria rendit per la força. No obstant això, aquests soldats anglesos van acabar fugint quan les forces franceses van arribar des de Gandia per enfrontar-los.
Jaume no s’explicava el que passava. D’una banda, els francesos representaven la fi de la partició de fruits amb els senyors feudals però, a la volta, els omflaven a impostos i, de tant en tant, els afusellaven. D’altra banda, els guerrillers espanyols també els saquejaven. Quan Jaume i el seu germà anaven a segar blat prop de Denià, els guerrillers els exigien el pagament de 4 duros per dia, a més d’un duro extra, per a cada guerriller que els vigilava perquè aquest blat no anara a parar a les mans dels francesos.
El 24 d’octubre, després d’un enfrontament a la muntanya prop de Tàrbena entre guerrillers i soldats francesos, l’oficial francès va ordenar saquejar el poble per haver col·laborat amb els guerrillers.
La guerra continuava sense grans batalles. El 7 de novembre, tres guerrillers capturats a Oliva van ser afusellats a Denià i el 2 de desembre es va ordenar la reparació del camí reial de Gandia fins al Molinell i l’Alberca, ja que el mariscal francès Suchet planejava visitar Denià. El 15 de desembre, un grup de 24 soldats que es dirigien a Gandia amb dos carros carregats de monedes van matar a un pres de Pedreguer que havien capturat el dia anterior. El presoner va ser assassinat a baionetades i llençat al riu quan passaven per l’Alberca. El seu net, que acompanyava el grup portant el ramal del cavall amb s´auelo dalt, va tornar a Pedreguer amb l’animal i la capa del difunt.
El gener de 1813, Sebastianet Merle va ser detingut al Verger i al maig es van produir diversos enfrontaments entre guerrillers i tropes franceses que estaven a Ondara. També a Pego van haver tirs entre els guerrillers i les tropes franceses a Dénia, Ondara i Gandia. A més, una fregata britànica va atacar el corsari francès, anomenat Zafarín, a canonades, el que va resultar en la destrucció total del vaixell a la platja dels Molins.
A primers de juny, la pressió dels guerrillers va arribar fins a les muralles del castell de Dénia, la qual cosa va provocar la retirada de les tropes franceses d’Ondara i Pego cap a Gandia i Cullera. Els guerrillers van impedir que qualsevol tipus de subministraments entrara a la ciutat generant una situació crítica per als habitants, que es van veure forçats a abandonar la ciutat, especialment les dones i xiquets. Al llarg de juliol, els enfrontaments i negociacions van continuar mentre les tropes guerrilleres envoltament Dénia i les forces franceses tractaven de resistir al castell.
Els tirs i canonades es van succeir, excepte amb l’arribada de les festes de Sant Jaume, quan els guerrillers situats a Ondara i Xàbia estaven de festa torejant els bous al carrer.
Amb l’arribada d’agost i amb tota la comarca ocupada pels guerrillers i les tropes regulars espanyoles, va començar el setge al castell i la ciutat d’Adenia. El 9 d’agost es va produir un desembarcament significatiu a la punta del Sard on van ancorar quatre bergantins i dues fregates, ajuntant, entre els desembarcats i els que van vindre per terra de tota la comarca, uns 6.000 homes. Durant els dies següents, del 10 al 15 d’agost, es van intensificar els enfrontaments, que van incloure intercanvis de trets i bombardejos, resultant diversos ferits.
Davant la creixent violència, es va prendre la decisió d’evacuar les poques dones, ancians i xiquets que quedaven a a Dénia, mentre reportaven actes de bombardeig i saquejos en els habitatges deshabitats. A principis de setembre, van arribar 500 reforços espanyols pertanyents al Regiment d’Amèrica, encara que la seva reputació estava marcada per pràctiques de robatori.
La situació general es va caracteritzar per combats constants i un al nombre de baixes.
Finalment, el 6 de desembre, després de diversos bombardejos massius, els francesos finalment van acceptar la capitulació del castell després d’un últim avís de les tropes espanyoles, els qui van amenaçar amb un assalt final si no es rendien. El 7 de desembre, els francesos van començar a abandonar el castell, i en els dies següents, els soldats van ser embarcats en una bergantina per a ser traslladats a l’illa de Cabrera, el primer camp de concentració en les nostres terres, on molts moririen de fam i d’infeccions sense cap ajuda.
A la Marina Alta, la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques van actuar com a catalitzadors del canvi, van significar l’inici de la fi del sistema feudal i el lent naixement d’un nou ordre social basat en el capitalisme agràric.
No obstant això, la transformació no va ser ni immediata ni igualitària. La majoria dels antics vassalls no es van convertir en xicotets propietaris, sinó en proletaris rurals, assalariats sense terra i sense poder, marcant l’inici d’una llarga lluita per la justícia social a la comarca. Al no tindre accés a la propietat de la terra, molts antics llauradors, vassalls dels senyors feudals, van passar a convertir-se en jornalers, venent la seva força de treball a canvi de salaris molt baixos. Depenien del treball estacional i vivien en condicions de pobresa extrema. Aquesta falta d’oportunitats va portar a una creixent emigració, primer interna, cap a altres regions espanyoles, i més tard internacional, cap a Amèrica o Algèria, especialment a la fi del segle XIX i començaments del XX.
L’aparició d’una nova classe propietària, la burgesia agrària i la proletarització dels llauradors van provocar tensions socials que esclatarien més endavant, especialment durant la Segona República i la Guerra Civil.