El Verger i les grans sequeres. Els successos del Segle XVIII 

El Verger i les grans sequeres. Els successos del Segle XVIII

Aquest vídeo explora la vida al poble del Verger durant el segle XVIII, un període de grans canvis i dificultats. Aquí tens un resum:

• Conseqüències de la Guerra de Successió: El Verger va patir represàlies per oposar-se a Felip V, incloent-hi pèrdua d’institucions, confiscació de béns i augment d’impostos [00:16, 00:50].
• Desafiaments Climàtics i Plagues: Sequeres, inundacions, plagues i epidèmies van causar fam i malalties [01:32, 02:51].
• Vida quotidiana i economia: L’agricultura era clau, però la sequera limitava la producció [07:57, 08:53].
• Conflictes Militars i Reclutament: Reclutament forçós i desercions massives [04:38, 05:12].
• Canvis demogràfics: La població va augmentar malgrat les crisis [05:54, 07:08].
• Conflictes per l’Aigua: Plet per l’aigua de reg entre el Verger i Setla i Mirarrosa [10:48, 12:34].
• Esdeveniments Significatius i Creences Populars: Estel de 1744, terratrèmols i un “vallenato” al riu Molinell [13:16, 14:13].
• Transició i Noves Idees: Lentament, les idees de la Il·lustració van penetrar, i la Revolució Francesa va portar a la fi del règim feudal [15:10, 15:47].

El vídeo mostra un segle difícil però transformador per a El Verger. 

Textos del narrador:

Transcrit per Turbo Scribe

El Verger va ser un dels pobles revoltats contra Felipe V i, en conseqüència, va pagar, junta amb els demés pobles revoltats, un alt preu al llarg de tota la centúria.
Felipe V va liquidar les institucions i les constitucions forals valencianes i va confiscar els béns dels austracistes que no va aconseguir penjar però també va prorrogar els privilegis feudals i va imposar la repressió cultural i lingüística. A més, va augmentar en un 600% els impostos per sostenir l’estructura centralista de l’Estat i per a mantenir la tropa d’ocupació, primer i, més tard, un exèrcit professional per fer front a l’augment dels conflictes internacionals.

En el cas del Verger, els nostres avantpassats van continuar sofrint les càrregues senyorials i la partició de fruits, però, a més, el Marquès podia designar directament els alcaldes i, sense la seva autorització, no es podia reunir al ple de l’Ajuntament. D’altra banda, i ja que al gos flac no li falten poses, a partir de 1718, al Verger i, en general, a totes les terres valencianes, es va produir el pas a unes condicions climàtiques més calides. Condicions que es van mantenir durant moltes dècades, donant lloc a episodis de sequera extrema acompanyats, de manera esporàdica, per precipitacions torrencials d’alta intensitat amb el seu corolari de fortes riuades i inundacions importants i, de vegades, per plagues i epidèmies que minvaven dramàticament les collites i afavorien la fam i les malalties.

Jaume vivia al carrer Major i treballava a la terra, com no podia ser d’altra manera. Ara venia de matar llagostins en el bancal que tenia la família a la Sortanella. A bastonades, havien matat 9 cabassos de llagostins i, els seus germans, després de cavar un clot molt fondo, les havien enterrat per evitar l’olor de la seva descomposició i disminuir la possibilitat de malalties.

Però els llagostins ja havien fet el seu treball i no quedava rama verda en el camp. Enguany, passarien molta fam. Però res comparat amb la plaga de l’any 1756, quan, el dia 23 del mes de juliol, va arribar la llagosta a la comarca.
Segons comptaven les cròniques, quasi tapava el sol de la gran quantitat que hi havia i van haver de tapar els pous i tancar portes i finestres i la que van aconseguir espantar, queia dins la mar, que la tornava a treure, sent necessari enterrar-la per l’olor. Va desaparèixer el dia 28 després d’haver-se menjat totes les hortalisses i herbes dels camps fins a la palla de les eres, encara que es va salvar algun melonàr i hortalissa, tapant-los bé amb algues de l’Almadrava. I tot gràcies a les rogatives, benediccions dels camps i processons que es van dur a terme per espantar-la.

El seu iaio li contava com, acabada la guerra de la Successió, es van crear unes zones de vigilància costanera. Tots els pobles del Marquesat van participar, Ondara, El Verger, Beniarbeig, Setla, Mirarrosa i Miraflor vigilaven al Canal i Port de la Guadiana, que era la desembocadura del riu Girona. La Torre de l’Almadrava, que llavors es deia del Palmar, la vigilaven dos exploradors, que feien diàriament els recorreguts, l’un de llevant fins al Pi de Volta i l’altre per la part de ponent, la volta a Dènia fins a l’Estanyó, tornant-se a la torre a donar el segur i quedant-se cada dia un de guàrdia, alternativament.

Però aquesta prestació militar no va ser res comparada amb el que passaria amb la intensificació dels conflictes armats a partir de meitat de segle, que va obligar la monarquia a canviar el sistema de reclutament forçós de soldats i a la creació d’un exèrcit professional. L’any 1762 es produeix el primer allistament d’homes solters de 18 a 40 anys. Es mana prendre els varons i rodamons per a la seva aplicació a l’exercici de les armes.

A partir d’aquest moment s’assucceixen les lleves obligatòries de soldats acompanyades de desertions en massa. Sobretot a partir de 1992 que comença la guerra amb França, que està immersa en un procés revolucionari. Finalment, es va signar la pau amb França i es va atorgar indult general als desertors, excepte els criminals, que van tindre que servir durant 8 anys i 10 els delinqüents.

L’auelo de Jaume li explicava com, a pesar que les plagues de llagosta les sequeres i els episodis de pluges torrencials no van ajudar molt, la població del Verger va augmentar de manera significativa en el segle XVIII, millorant molt la seva economia, però també la competència pels recursos, principalment per l’aigua de reg. L’avi li comptava com el Verger havia passat de 34 caps de família l’any 1713 a 106 en 1733. Per pujar a 150 en 1766, quan en el poble del Verger només hi havia “una calle llarga i dos traviesas i una otra pequeña junto al Palacio”.

Li explicava com la majoria d’aquests censos es feien per recaptar impostos i, per això, només registraven els caps de família. Calculant una mitjana de 5 persones per família, es treien el número aproximat d’habitants reals d’una població. Malgrat l’òptima tendència, més tard, l’any 1769, la població va baixar a 738 habitants, segurament per les conseqüències de la pesta, les sequeres i les pluges torrencials.

Tendència que no es va detindre fins a l’any 1787, quan el nombre d’habitants del Verger es va situar en unes 690 persones. Fins recuperar, l’any 1794, el mateix nombre d’habitants que unes dècades abans, al voltant de 750 habitants.

A pesar que el cens de Florida Blanca registrava 12 artesans al poble del Verger, una majoria aclaparadora eren llauradors o jornalers, la qual cosa indica quina era la principal via de subsistència dels nostres avantpassats al llarg del segle XVIII.

El 1709 al Verger hi havia 312 fenecades de regadiu, 852 de marjal i 156 de moreres que també es regaven. El cultiu de la fulla de morera era necessari per a dur a terme la petita indústria domèstica per a la fabricació de la seda. Al Verger, igual que en molts altres pobles de la Marina, el llaurador criava els cucs de seda i extreia el fil dels capolls. Però no participava en la seva comercialització, la qual estava controlada pels comerciants, que s’emportarien quasi tot el benefici. Però, a més del regadiu, hi havia moltes més fanecades de secà, senyal inequívoca de la limitació que tenia l’activitat agrària en aquella època.
L’any 1733 la cosa havia empitjorat prou més. El regadiu s’havia vist reduït i la terra campa havia augmentat. Els altres cultius també havien disminuït. L’augment de la terra campa a causa de les freqüents sequeres, amb un 71,3% de la superfície cultivada del terme del Verger, era molt significatiu. El regadiu representava només el 4,3%, la marjal un 16,5%, i la vinya i arbustos el 8%. Les sequeres no ajudaven al creixement econòmic, però tampoc als episodis de pluges intenses. L’any 1763, a causa de l’hivern extremadament plujós, va morir tot el bestiar per les moltes humitats malalts del fetge que se’ls va omplir d’aigües putrefactes.

Però els nostres avantpassats van enfrontar tots els reptes. Una inspecció de l’any 1766 registrava 60 jornals d’horta que es reguen de l’aigua del riu Girona i Font d’Amet, que neix en terme d’Ondara i es condueix per un pantà i un assut. En l’horta es conrea blat, d’acsa i tot gènere d’hortalisses per al consum de cada veí. El que donava idea de que l’agricultura de subsistència era la que imperava el nostre poble.

El gran creixement demogràfic que va tenir el Verger al llarg del segle XVIII, quan va passar de 170 a 750 habitants, va implicar, necessàriament, un augment de la competència pels recursos, dels quals l’aigua de rec era el principal. Aquest motiu, però sobretot, també, la rivalitat entre els senyors del Verger i de Setla i Mira Rosa va desembocar en un plet per les aigües de rec, que va durar diverses dècades.

Tot va començar el 4 d’agost de 1769, any d’una gran sequera, quan, encapçalats per l’alcalde del Verger, Rafel Costa, els regants del Verger van impedir el pas de l’aigua quan tocava regar els de la Setla, alegant que la necessitaven per al seu ús directe. Pel novembre, un decret judicial de l’Audiència de València permetia als del Verger regar durant els dies que no els tocava, la qual cosa no va solucionar el problema. Al setembre de 1770 se celebra un altre judici que es preveia molt llarg, per la qual cosa alguns homes de pau del Verger i de Setla Mira Rosa, amb la intervenció del rector dels dos pobles, mirant ser pràctics, van acordar uns capítols per a garantir el respecte de les tandes i, sobretot, evitar la desunió de les dues poblacions davant les pretensions d’Ondara, que contínuament intentava despullar els regants de Verger i Setla dels seus drets de reg.

Finalment, el novembre de 1796, un altre decret judicial llevava la raó als del Verger. Sentència que no va ser acceptada i que va prorogar el plet fins almenys l’any 1799, quan va sorgir una nova amenaça, que era que els llauradors de Beniarbeig, Benidoleig i Sanet havien començat a construir els seus propis assuts, reduint el cabal de l’aigua a les poblacions de la conca baixa del Girona.

Però no tot van ser plets, plagues de llagosta i sequeres. El segle XVIII també va proveir els nostres avantpassats de la inauguració de la nova església del Verger, d’algun que altre susto i una sorprenent fortunada. L’avi de Jaume li comptava com el cometa, que va aparèixer l’any 1744, va ser considerat com un mal presagi i va tenir cagada del susto a tota la gent, sobretot per desenvolupar un ventall de sis cues després d’aconseguir el seu perièdric. I, amb més raó quan, quatre anys més tard, es van produir grans terratrèmols en la nostra zona que van esfondrar el castell de Montesa, van destrossar el castell de Guadalest i van canviar l’orografia d’aquella vall.
Es va estendre la creença general que la Terra ja no estava fixa en el seu centre, que el món s’enfonsava, creences compatibles amb la certitud general que era un càstig diví. Per agradar a Déu, es van suspendre les representacions teatrals a València. Encara sort que, de tant en tant, la divinitat també enviava algun premi als nostres avantpassats, com en 1761, quan va sortir un ballenato en l’altra part del riu Molinell de 92 pams de llarg. Els veïns es van donar molta pressa a acudir amb destrals per a tallar la carn. Es van treure moltes botes d’oli.

I així, amb més pena que glòria, va passar el segle XVIII per a Jaume i la seva família.

Aquest segle, als pobles valencians, va ser un període de transició i adaptació. Després de la Guerra de Successió i la imposició dels decrets de nova planta, els pobles valencians van tindre que ajustar-se a les noves estructures administratives i fiscals imposades per la monarquia borbònica.

La vida quotidiana als pobles es va mantenir relativament estable. Malgrat els canvis polítics i econòmics, els costums, tradicions i formes de vida dels habitants dels pobles valencians es van mantenir en gran manera. No obstant això, el segle XVIII també va portar noves idees i corrents culturals. La il·lustració, amb els seus ideals de progrés i racionalitat, va començar a penetrar als pobles valencians, encara que de manera lenta i desigual.

Finalment, els Vergereros van assistir a una etapa històrica, la Revolució Francesa i les seues influències, les quals acabarien, lenta però definitivament, amb el règim feudal i la partició de fruits que tant odiaven els nostres avantpassats, però sense aconseguir acabar amb les desigualtats.

Nous estaments socials estaven a punt de néixer. Els burgessos i els proletaris.