El Segle XX ha sigut, tràgicament, el més letal de la Hª de la Humanitat amb 110 milions de morts en els conflictes armats que en ell es van succeir.
Encara hui, 2019, 25 conflictes militars estan actius, alguns per delegació, uns altres pel control dels recursos, altres enquistats entre connotacions religioses i discrepàncies tribals. Però aquestes guerres estan allunyades de les zones en què vivim.
En la nostra zona, el més que acceptable present econòmic i social que gaudim és el resultat de la lluita i dels esforços dels nostres avantpassats i de la nostra actual contribució. Els abastos socials i econòmics, també els democràtics, han sigut espectaculars a partir de l’últim terç del Segle XX i hui podem afirmar, sense cap dubte, que les cotes aconseguides de benestar hagueren sigut difícilment imaginables per a un treballador dels anys 20 del segle XX i, per descomptat, completament al·lucinants per als nostres ancestres de l’època feudal. Mai hem viscut millor que ara.
I la lluita per la igualtat completa dels gèneres, el reconeixement a la dona de les mateixes capacitats i drets que a l’home i la seua inclusió total en l’esdevenir polític i econòmic de la societat, hui ja és un fet en occident (encara que millorable, ja que el dèficit de dones està consolidat en les altes cúpules del poder).
Però aquests assoliments són permanents? Hem de sentir-nos autocomplaents amb allò aconseguit i posar fi a la lluita per la igualtat iniciada pels nostres avantpassats o, per contra, hem de desconfiar i continuar la lluita perseverant fins a aconseguir la plena justícia i igualtat social?
En el moment present, en un context eminentment capitalista però també democràtic, la principal amenaça i més preocupant que ens aguaita, és la creixent mal·leabilitat i submissió de l’individu cap als poders fàctics, els lobbies, que són els que realment controlen l’economia i la política i, per tant, el nivell de benestar de la societat. Tenim al principal agent alienador, la TV, dins de casa i, en conseqüència rebem, voluntàriament, la nostra dosi diària d’adoctrinament i de manipulació, siga el canal que siga al qual ens connectem. Fem el que ens recomanen, ens comportem segons allò que ens fan entrar pels ulls i les oïdes, i votem fins i tot, moltes vegades sense saber-ho, directament contra els nostres propis interessos. I, per descomptat, aquest fet disminueix els avanços per la igualtat per la qual van lluitar els nostres pares. D’aquesta manera, encara que som la primera generació que no ha mort en el camp de batalla, també podem ser l’última que treballe amb la protecció d’una assegurança de desocupació, que cobre pensió de jubilació o que gaudi de cobertura sanitària pública. I, per descomptat, ja som la primera que paga per tindre diners en els bancs, uns bancs, privats, que es van rescatar amb diners públics d’una fallida crítica, diners que encara no ha sigut retornat (ni ho serà).
I, d’altra banda, internet, la via moderna de la socialització de la comunicació i del saber, la que semblava que venia a posar a les nostres mans la principal eina contra el poder i la dominació, la INFORMACIÓ, tampoc ha ajudat molt, ja que el seu nivell de intranscendència és molt aclaparador i les fake news que l’inunden, són cada vegada més preocupants.
A alguns, el descobriment en pròpia carn de tanta aixecada de camisa els ha portat primer a la incertesa i després a la perplexitat, més tard al malestar i, en conseqüència, a la revolta. Però, a uns altres els ha portats a la involució. Perquè, tornar a les solucions atàviques, a la ideologia nacionalista, a la xenofòbia, a l’etnocentrisme i al populisme és una deriva contemporània que podem observar per onsevulla (Trump, Putin, Brexit…) com a manera de solucionar aqueix desengany polític i d’afrontar, des de la manipulació, tanta inestabilitat social. Però és l’opció equivocada i, per descomptat, la més perillosa. El distanciament i les fronteres només generen odi i animadversió. Mai han solucionat res i, en canvi, han sigut el principal generador de conflictes i guerres en el planeta.
Hem d’aprendre dels nostres avantpassats, dels seus encerts i dels seus molts errors. Per a no tornar a repetir-los. El present mostra símptomes veritablement preocupants: necessita l’ajuda del passat.