La sociologia estableix les bases per a la perfecta comprensió de l’acció social. Tota una altra interpretació dels fenòmens socials és manipuladora.
Extracte (encara que adaptat) de l’obra «Sociologia» (Salvador Giner) Edicions Peninsula, Barna 1977
Som animals, però socials
Els humans som animals i els nostres trets animals (instint i emocions innates) determinen en gran part la nostra vida social. Però, a més, som animals que ens comuniquem mitjançant símbols, invoquem mites i creences i especulem sobre la vida i organització social sobre la base d’elles, i aquestes són essencials per al manteniment de la cohesió del nostre grup.
Vivim en grups
Però els éssers humans només existim si ho fem dins d’un grup social. L’existència fora del grup no es pot qualificar com a humana. I els mites, la consciència comunitària, el carisma i els llaços intracomunitaris, mitjançant un procés de socialització, són interioritzats per l’individu al llarg de tota la seua vida però especialment en la infància. L’individu és absorbit per la cultura de la seua societat.
L’acció social irracional
Tota acció humana no biològica és social, és a dir, va orientada cap als altres, cap al grup. Però una gran part d’aquestes accions són il·lògiques, irracionals, dirigides de manera predominant pel sentiment, els mites i les creences i no per la raó.
Nosaltres en primer lloc
Els llaços i consciència comunitaris coexisteixen en tensió i conflicte constant amb la desigualtat, el poder, els privilegis i els estrats socials dins del grup, ja que posseïm una forta tendència a maximitzar la nostra satisfacció física, el nostre estatus, el nostre reconeixement social i el control dels recursos, sense cap límit i, fins i tot si és necessari, en detriment dels interessos dels altres. No existeix límit innat a l’apetit de l’home per l’apropiació de béns, honors, poder, privilegis i serveis.
I no som iguals
Però la diversitat dels recursos individuals (no som iguals) orientarà de manera diferent la conducta de cadascun de nosaltres en la consecució del nostre benestar personal i donarà lloc a l’heterogeneïtat interna de cada societat.
La conducta altruista
Però, amb intensitat variable, els humans posseïm també una tendència cap a la conducta altruista que es manifesta en la nostra solidaritat cap als altres, encara que, en cas d’incompatibilitat, sempre prevaldrà la nostra tendència a la satisfacció personal.
Vivim en conflicte permanent
Les estratègies per a la consecució dels nostres interessos subjectius dependran de l’estructura social i de la conducta que puguen tolerar els altres individus o grups presents, la qual cosa donarà lloc a agressions físiques (esclavitud, tortura, guerra i derivats) o a les diferents maneres acceptades de competició antagònica (competició mercantil, esportiva, artística, política…)
És a dir, que la cerca de la igualtat no existeix com a perspectiva teleològica individual i la conducta altruista queda reduïda, per tant, a una categoria molt residual de l’acció humana.
Grups socials
No obstant això, quan els homes podem aconseguir els nostres objectius individualment, no ho fem col·lectivament. Les coalicions estratègiques (partits, bàndols, associacions…) només es constituiran quan oferisquen als seus participants oportunitats concretes per a la consecució de finalitats individuals que només s’aconseguirien mitjançant l’acció social concertada.
Els llaços comunitaris (familiars, tribals, classistes, culturals, ètnics, partits…) són fonamentals per a definir les posicions socials de l’individu dins del grup; i el nepotisme, el classisme i el favoritisme són la norma bàsica en l’assignació de les posicions socials més cobejades, sempre que puguen ser tolerades pels altres individus presents i, sempre, sota la poderosa influència del prejudici, l’estigma i el carisma, que són atribuïts a certes categories d’individus.
La interacció social dins del grup s’estructura mitjançant una xarxa de normes de prestacions, béns i dons, el criteri dels quals del que és just ve donat per l’estructura social del moment i creat i modificat per la negociació incessant entre els seus protagonistes.
I l’etnocentrisme, l’actitud a considerar el grup propi com a superior, és inherent al grup social al qual un pertany.
Estructures socials
Els homes no són iguals. A més de les desigualtats naturals (fortes/febles, Intel·ligents, necis…) que en el regne animal crearien jerarquies socials específiques, existeixen les desigualtats inherents al grup social on es naix.
Mai ha existit un grup social on els individus siguen iguals.
Genèricament, existeixen o han existit quatre grans sistemes d’estratificació social:
1.- la despòtic – oriental, característica dels grans imperis d’explotació hidràulica d’irrigació, on només hi ha dos estrats fonamentals: el polític i la resta de la població, en estat de semi esclavitud (la Xina tradicional, Egipte dels faraons, Imperi Inca…)
2.- per castes, amb una jerarquia endògama i hereditària, sancionada per la religió (l’Índia, algunes zones d’Àfrica)
3.- feudal, on preval el Contracte entre els estaments (entre senyor i vassall). També sancionat per la religió.
4.- per classes, amb base estrictament econòmica i sense sanció religiosa. Propi del món occidental capitalista.
Aquests sistemes d’estratificació social no són fruit d’una mera divisió del treball sinó conseqüència, almenys, de dos factors: el poder i les maneres de producció.
El poder
El poder és la capacitat que posseeixen individus o grups d’afectar, segons la seua voluntat, la conducta d’altres individus, grups o col·lectivitats. Dit d’una altra manera, és la capacitat real de control i manipulació que posseeixen uns éssers humans sobre uns altres. I és un fenomen universal que trobem en tots els nivells socials.
Les maneres de l’autoritat
Hi ha tres maneres d’autoritat legítima:
1.- governs fonamentats en la “autoritat carismàtica” (devoció a la santedat, heroisme, exemplaritat) d’una persona individual. Exemples de líders carismàtics són el Cid, Fidel Castro, Bolivar…). Aquest tipus d’autoritat és relativament efímera.
2.- governs d’autoritat tradicional, basats en creences establides sobre la santedat de certes institucions immemorials i en la legitimitat dels qui les representen. Les monarquies són l’exemple més clar.
3.- els governs d’autoritat legal – racional, basats en la legalitat de normes polítiques explicites consensuades per la majoria de ciutadans (constitució) i en el dret dels homes dotats d’autoritat a donar ordres dins de la Llei. La llei és la que és sobirana i no els grups o persones concrets. És el model acceptat per les democràcies occidentals.
Aquests grups ideals de govern en cap lloc es conserven en estat perfecte: més aviat trobem per onsevulla fórmules mixtes.
La democràcia
La democràcia, més que una forma de govern, és una forma de vida en la qual cada ciutadà participa lliurement en el funcionament polític del seu grup social. És la possibilitat real que tots els ciutadans participen del poder, bé per l’obertura de l’accés als càrrecs públics, bé pel vot (delegació de poder) bé mitjançant l’influx de l’opinió pública.
La democràcia exigeix que l’apatia política de l’individu quede reduïda al mínim i que els ciutadans posseesquen un grau de responsabilitat, intel·ligència i voluntat polítiques poc comunes.
Els perills que aguaiten a la democràcia
Els propis polítics professionals impedeixen la mobilitat social perfecta en oposar-se al seu propi retir.
D’altra banda, els canals d’accés en poder no estan veritablement oberts a tothom sinó a aquells que tenen les millors connexions necessàries. En els propis partits naixen oligarquies dirigents que tendeixen a mantindre’s tancades i a controlar l’aparell burocràtic.
Sorgeixen també en les democràcies occidentals associacions polítiques, més o menys maquillades, destinades a protegir cert tipus limitat d’interessos. Aquests grups de pressió estableixen “lobbies” molt influents en els centres executius, legislatius i fins a judicials del poder. La seua força és molt notable, especialment, en els parlaments i assemblees legislatives.
Però el principal enemic de la democràcia tal vegada siguen les pròpies ideologies, ja que la democràcia és el sistema de govern més racional que existeix i aquestes no ho són.
Les ideologies pertanyen, juntament amb el prejudici social, la màgia i la religió, al grup de les creences, ja que totes aquestes són conviccions fermes sobre la naturalesa última de la realitat, la veritat o la falsedat de la qual no té per què ser empíricament comprovable. En tots aquests casos l’individu, grup o col·lectivitat, creuen, és a dir, saben (o consideren que saben) sense deliberació.