En 1886 no regalaven els adobs, eren molt cars i el “guano” que portaven d’Ultramar també valía una pasta.
Els llauradors utilitzaven, molt majoritàriament, els adobs de procedència orgànica compostats per ells mateixos juntament amb els continguts dels estables i dels corrals, que tots els propietaris de bancals tenien a les seues cases.
El fem compostat era la base del subministrament nitrogenat als camps, juntament amb la gallinassa.
Alguns encara recordem, amb l’entrada de la tardor, la filera de carros (procedent d’Ondara, Beniarbeig, Verger, la Rectoría…) dirigint-se a la platja de l’Almadrava dels Poblets per a recollir la posidònia de la seua riba. Aquesta posidònia (anomenada “alga” pels llauradors), una vegada eliminades les sals (es deixava un any o més en alguna parcel·la pròxima a la platja perquè les pluges la llavaren) era transportada als estables per a fer de “llit” dels animals, absorbint els orins i els excrements dels cavalls i mules. Quan es considerava necessari s’extreia dels estables (treure el fem) i previ procés de compostatge, es repartia pels camps.
Altres llauradors criaven bous o vaques, amb l’únic fi d’aprofitar els seus excrements, amb alt poder nitrogenat per a l’adobament dels camps.
Una altra curiosa consideració: els sacs d’adob eren de 100 Kg., una cosa impensable en els nostres temps en què els sacs, per Llei, pesen només 25 Kg. Sabem, per història oral, que un sol home els carregava al carro per damunt de la “barana” o “baral”. Alguns fins i tot se’l carregaven a l’esquena agafant el sac només amb les dents.
Encara en investigació Cites:
99- 1886 Octubre. Preu dels adobs
La Correspondencia de España : diario universal de noticias: Año XXXVII Número 10424 – 1886 octubre 6