D’entre tots els rituals socio-religiosos tradicionals que fins fa poc se celebraven al Verger, pot ser la SARPASSA el que millor represente el canvi d “actitud de les noves generacions davant el que, dintre del context que emmarcava la sempre delicada relació religió-poble, havia aconseguit ésser fidel reflexe de la recíproca compenetració de les dues parts. Compenetració manifestada en primer lloc en l’intent d’el.laboració per part de la religió oficial d’un ritual litúrgic sobre el que (segons els historiadors) era una festa pagana, amb clars antecedents jueus o inclús anteriors, i a més, en segon lloc,en la consolidació per part del poble agrari, malgrat les pressions naturals dels poders exteriors, d’una tradició que amb tota seguretat es remonta als primers temps d’ocupació de la terra per l’home, com ho demostren els elements que entren en joc en la cerimònia: la sal, l’aigua i la benedicció de la casa i sobretot, dels animals de llaurar.
Al Verger, amb la desaparició de la SARPASSA durant la dècada dels seixanta, ha desaparegut una de les poques celebracions tradicionals que ens quedaven, la qual cosa és lamentable. Però, sobre tot, ha perdut una festa popular el sector social que més n’está necessitat d’elles: els xiquets, principals protagonistes (al marge del sentiment religiós) del que era la cerimònia de la Sarpassa, i aquest fet si que és vertaderament deplorable.
La festa de la SARPASSA o Salpassa (del llatí “salis sparsio” o esparciment de sal), començava, segons hem pogut saber, el Dimecres Sant a això de les 8 o les 9 del matí. El rector eixia de l’Església i principiant per S.Cristófol, S. Josep, S. Lluís, etc .., recorria una a una totes les cases del poble fins acabar pel carrer Major prop del migdia. Durant tol l’itinerari anava envoltat per prácticament tots els xiquets del poble, els quals amb unes masses fetes a posta (masses de la Sarpassa), caminaven per davant, intentant per tots els mitjos copejar furiosament les portes (acabades de vernissar) de les cases del trajecte, malgrat els esforços extraordinaris de les mestresses, que amb fermesa decisió pretenien exactament tot el contrari, situades al costat de les portalades. Tot aquest ja de per sí accidentat passacarrer anava acompanyat del remor de les cançons que els xiquets amb soma desvergonyida i irreverent entonaven i de les quals ens sembla haver ne pogut recopilar una (d’altra banda molt semblant a la que cantaven als altres pobles):
“Massá ací, massa allà
massada a l’escolà.
Ous a la pallissa,
ous al ponedor,
massada al senyor rector”.
Pot ser, antigament, se li afegia una altra estrofa que dela:
“Ous ací, ous al cabestre
bastonades al senyor mestre”.
Altres cançonetes, pel que sembla, no tenien molt a vore amb la
Sarpassa:
“Torta, retorta
paga lo que em deus
que si no m’ho pagues
torta no t’hi veus”
Pel que fa a la cerimònia en si, el rector, en arribar a cada casa on l’esperaven amb les portes obertes de pit en ample la mestressa, les filles i els avis (el marit “acostumava” estar treballant), deía les paraules de rigor “la pau del Senyor siga en aquesta casa”, beneïa la llar, donava a besar una creu que portava i acte seguit se n’anava a la segúent, no sense abans els escolanets haver recaptat d’un altaret preparat per l’acte amb un tapet roig i unes estovalles blanques a posta per la Sarpassa. flors, dos ciris, una imatge o un quadre religiós, un recipient amb sal, un altre amb aigua i un platet amb tres, sis o dotze ous (o el equivalent en diners) el contingut de l’ultim platet i haver intercanviat la sal que hi havia a l’altaret amb una altra, beneïda, que portaven ells. I aixi de casa en casa fins fins acabar el poble. Durant l’tinerari, pel que sembla, el rector feia dues paradetes per descansar, la primera a cal ti Corretger, el qual cantava a l’Esglesia, on prenia un refresquet. La segona, a ca la senyora Elvira, a la Plaça Major, on al parer d’alguns, degustava xocolata.
Sembla que la sal es destinava a l’ús domestic, encara que, pot ser, antigament se li donara a l’animal de llaurar. Pel que fa a l’aigua, hom la bevia i la que sobrava es destinava a unes “piletes” que les dones disposaven a la capçalera dels llits per senyar-se al gitar-se a dormir.
Referent al destí dels ous no hem pogut aclarir massa. El que està clar es que el rector no donaria abast a tots. Alguns els regalaría als escolanets, altres pot ser, els venguera a les tendes o als forns del poble per a fer les tradicionals “mones de pasqua”, “coca bova” de consum obligat tans sols al cap d’uns poc dies i centre d’atenció d’una de les festes tradicionals més populars de les quals hom afortunadament encara disposa.
Aquest article va ser publicat a la Revista Penya Roja Nº 2 pag. 12 de 1990
Per saber-ne més vore
“La salpassa a la Safor” Nuria Villaplana. Revista Ullal nº 2
Cites:
https://es.wikipedia.org/wiki/Salpassa
El Restaurador : diario de propaganda católico-social y de avisos: Año X Número 2626 – 1917 junio 20
https://www.levante-emv.com/valencia/2012/04/03/salpassa-tradicion-pagana-cristianizada/894487.html
http://etnobloc.es/entrada/la-salpassa/
https://youtu.be/Wdd_oQa1Ju0
Bayren : semanario gandiense: Año IV Número 139 – 1930 abril 17
Diario oficial de avisos de Madrid. 12/4/1884, página 3.
El Litoral : semanario cientifico-literario y de intereses materiales: Año IV Número 170 – 1884 abril 13
Gandia moderna : periódico republicano: Año I Número 2 – 1902 marzo 22
Gandia moderna : periódico republicano: Año I Número 11 – 1902 mayo 25
Las Provincias : diario de Valencia: Año XLIII Número 15200 – 1908 Abril 14
Bayren : semanario gandiense: Año IV Número 139 – 1930 abril 17
Las Provincias : diario de Valencia: Año 69 Número 20058 – 1934 Abril 10