A l’inici de l’any 1921 el Diario de València publicava les xifres d’emigració de l’any anterior. 7.377 persones havien abandonat la província d’Alacant “en la seua major part gent del camp pertanyent als pobles de la Marina”. El diari assenyalava que el principal destí havia sigut Nova York on “la temptació dels grans sous va atraure el major contingent”. Afegia que l’emigració havia cessat en els mesos de Novembre i Desembre però que s’havia représ a la fi d’any amb la “eixida de jornalers cap a l’illa de Cuba”.
Ja hem analitzat en molts posts els motius que portaven als nostres avantpassats a abandonar les nostres terres. El principal era l’escàs salari que podien aconseguir açí comparat amb el que es pagava a Amèrica. Les 5 pessetes que podia cobrar un jornaler a Espanya es transformaven en 5 dòlars a Nova York. Però també els espentava la il·lusió de prosperar sota el paraigua del “somni americà”. Encara que molt pocs ho aconseguiren.
Però, les coses estaven canviant. El mateix diari publicava la desil·lusió que patien molts a la seua arribada a Nova York després d’uns primers dies d’enlluernament a bord del “tren elevat” i del “tren subterrani” i una vegada esgotats “els escassos bitllets arrugats que dormien en el fons de les seues butxaques”.
El somni americà començava a fallar. Ja començava a escassejar el treball i, en conseqüència, l’implacable mercat de l’oferta i la demanda s’imposava tallant en sec les oportunitats i la il·lusió dels nostres avantpassats emigrats.
A aquesta circumstància calia sumar-li que el passatge de tercera a Nova York ja costava 500 ptes i un treballador per compte d’altre podia guanyar, com a molt, unes 2.000 ptes a l’any açí Espanya, i sempre que no li faltara el treball.
És a dir que només amb el passatge ja se’ls anava tot el que havien guanyat en un trimestre.
“El retrat robot de l’immigrant espanyol era el d’un home menor de quaranta anys, generalment solter, que viatja a soles. Si estava casat, poques vegades arribarà a reunir-se amb la seua esposa a Amèrica. Elles solien quedar-se açí, a la seua terra: a Galícia se’n dia “vídues de vius”, i en no poques ocasions tenien fills il·legítims durant l’eterna absència dels seus marits”.
Clar que això no ocorria sovint, però trobem casos en quasi tots els pobles de la nostra Marina. Algunes esposes formaven noves parelles, noves famílies, en un intent per mantindre l’economia familiar i estabilitzar el seu futur i el dels seus fills.
Entre les explicacións dels marits emigrats que “desapareixien del mapa” podien donar-se diverses circumstàncies: alguns morien abans de donar notícies del seu parador, uns altres formaven una nova família en el lloc de destinació i “els que no podien manar diners a casa deixaven d’escriure per vergonya”.
El vent sempre bufava en contra i el dilema que es plantejaven els nostres avantpassats entre emigrar o aguantar, patint, en la terreta, tenia una molt difícil solució.
Ningú se’n va de la seua casa si no es veu obligat, però ací és vivia tan malament…
Amb les dades que tenim recollides en premsa podríem fer una prospecció, certament aventurada, del poder adquisitiu dels nostres avantpassats i, en conseqüència, de la seua qualitat de vida.
Només amb aquestes dades és molt difícil entreveure la capacitat adquisitiva d’un jornaler de aquella època, però podem intentar una aproximació extrapolant la despesa que comporta el dia a dia i la cistella de la compra d’una família actual a la d’aquella època salvant, és clar, els errors de “bulto” que puguen provocar les despeses en consumibles moderns, inexistents en aquells dies. Per eixe motiu deixarem a altres mans, més expertes, l’estudi exhaustiu de l’assumpte en qüestió. Axí doncs, cal entendre el nostre com un mer exercici d’aproximació i les seues conclusions com a atrevides.
Pel que fa a la cistella de la compra actual, segons un estudi de la Creu Roja i la Generalitat catalana, una família composta per pares i dos fills necessita, pam dalt pam baix, més de 520 euros al mes per a menjar de manera saludable (entre 130 i 170 euros setmanals).
Segons aquest estudi, en una setmana una família necessita un quilo de llegums, arròs i pasta, 1/2 quilo de farina i de sucre, 250 grams de pa torrat, entre 5 i 6 quilos de pa, sis litres de llet, 24-30 iogurts, 2 litres d’oli, 800 grams de formatge i 400 grams de fruita seca. A més, cal comprar 14 quilos de fruita fresca, 10 d’hortalisses i verdures, 5-6 quilos de creïlles, 2 quilos de carn i de peix, 2 dotzenes d’ous, 400 grams d’embotit, un quilo de salsa de tomaca, 200 grams de xocolate, i 250 de melmelada i cereals.
Si traslladem aquests patrons de consum al gener de 1921 asusta el que trobem. Si comptem que el salari d’un treballador podia ser d’unes 40 ptes. a la setmana, les famílies obreres es morien literalment de fam. Amb aqueix jornal no hi havia prou ni tan sols per a menjar.
Hem implementat una taula amb els preus aproximats d’aliments a l’època i acollona el resultat: les necessitats alimentàries setmanals d’una família amb dos o tres fills i sols un pare treballant, superaven amb diferència el salari mitjà de l’època.
Però la cosa no s’acabava ahí. Segons l’Institut Nacional d’Estadistica (INE), la despesa en aliments i begudes no alcohòliques representa a Espanya el 14,2% de la despesa total d’una llar (dades de 2019). La partida de begudes alcohòliques i tabac séstima en el 1,7% del total, el vestit i calçat en el 4,7%, l’habitatge amb l’aigua, llum, gas i altres combustibles, un altre 31,2% i els mobles, articles de llar i altres articles relacionats amb el manteniment de la casa, un altre 4,4%. Però és que la partida de sanitat s’estima en el 3,5% del total, el transport en el 12,9%, les comunicacions en un 3,1%, l’oci i la cultura en un 5,5% i l’ensenyament en un 1,6%. Hui dia, a més, el mateix INE calcula que cada llar es gasta un 9,7% en restaurants i hotels i un 7,6% en altres béns i serveis.
Si aplicàrem aquest nou càlcul a 1921 la despesa total setmanal aplegaría a les 100 ptes, contra un jornal de només 40 ptes. I encara que llevem les despeses modernes (els patrons moderns no s’ajusten, evidentment, als de 1921 ) i reduïm a la seua mínima expressió les necessitats dels nostres avis, la cosa no quadra de cap de les maneres.
Els que tenim una certa edat recordem com, en els anys 50 i 60, tota la roba de la família cabia en un sol armari. Recordem com els mobles d’una casa consistien en 4 cadires de bova, una taula i dos o tres camastres. Tenim molt present que en aquella época encara que la casa tinguera llum elèctrica, quasi mai s’encenia. I recordem com es cuinava amb carbó i llenya o, com a molt, amb cuines de petroli.
L’únic oci permés als nostres avis era anar al cinema una vegada per setmana i als bous a Ondara un parell de vegades a l’any. El teatre el feien els propis veïns, amb gran imaginació i art, per cert . I només de tant en tant vènia un Circ de mala mort o alguna atracció de carrer (pallasos, il·lusionistes i faquirs) que, a vegades, es permetia celebrar dintre d’algun Casino. Ningú tenia telèfon i a treballar s’anava caminant, amb el cabàs al coll (llevat que es tinguera carro). I només els homes anaven al bar.
Si en aquest context tant precari es vivia encara en els anys seixanta, podem imaginar fàcilment com viurien en 1921. I perquè pegaven a fugir a Amèrica.
Cites:
239. Any 1921. L’emigració
http://www.avisosdelahistoria.com/segle-xx/any-1919-novembre-i-desembre-miseria-i-emigracio/
Diario de Valencia: Diario de Valencia – Año XI Número 3422 – 1921 enero 13 (13/01/1921
Diario de Valencia: Diario de Valencia – Año XI Número 3416 – 1921 enero 6 (06/01/1921)
https://www.lavanguardia.com/historiayvida/historia-contemporanea/20191121/471765404474/indianos-las-americas-inmigracion.html
https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20130528/una-familia-de-cuatro-miembros-necesita-520-euros-al-mes-para-comer-sano-2402807
https://www.ine.es/prensa/epf_2019.pd
LA INFLACIÓN EN ESPAÑA. UN ÍNDICE DE PRECIOS DE CONSUMO, 1830-2012. Jordi Maluquer de Otes. https://www.bde.es/f/webbde/SES/Secciones/Publicaciones/PublicacionesSeriadas/EstudiosHistoriaEconomica/Fic/roja64.pdf
El consumo de leche fresca en Cataluña entre mediados del siglo XIX y 1935: la difusión de un nuevo alimento. Josep Pujol Andreu, Roser Nicolau Nos e Ismael Hernández Adell
https://historiaagraria.com/FILE/articulos/42joseppujol.pdf