A la nostra comarca, el cultiu de la canya de sucre es va intentar diverses vegades al llarg de la història. D’aquests intents donen fe, les restes d’un trapig al Verger, en el solar de l’antic cinema López Cabrera.
Però és a partir de l’últim quart del segle XIX quan aquests intents es materialitzen, transformant-se en projectes il·lusionants per a una part important de llauradors de la Marina Alta.
Per abril de 1875, l’any de la mort de Josep de la Tona, arribava a Dénia un vaixell procedent de Motril, amb la primera canya destinada a la seua plantació.
Començaven, a més, els treballs per a la construcció del Pantà de Isbert, amb el qual es pretenia regar tot l’antic Marquesat de Dénia.
A l’any següent (1876) es repetia l’operació i marxaven dos comissionats a Màlaga per a adquirir altres 4.000 arroves de canya. Els encarregats de rebre les comandes eren l’alcalde d’Ondara (Luís Bosch) i el farmacèutic de Dénia Arcadio Chelvi. Pel mes de juny de 1876 els llauradors consideraven un èxit la collita d’aquest primer any.
Prompte els comerciants anglesos, fent olor el negoci, ja caminaven per la zona, comprometent als agricultors perquè els cediren la meitat de la collita, destinant la resta a la multiplicació.
El diari El Constitucional publicava que en el cas que es poguera assegurar una collita de 100.000 arroves de canya, començarien immediatament les obres de construcció d’un enginy o trapig per a la seua transformació en sucre. A aquest efecte es van promoure reunions entre fabricants i conreadors. La veritat és que es projectaven tres enginys a la Comarca, un a Dénia, un altre a Xàbia i el tercer a Ondara.
Finalment, i a conseqüència d’aquestes reunions, es va procedir, al mes d’agost, a la constitució d’una Associació de colliters de canya, la qual duria a terme la construcció d’un enginy de transformació, sota la tecnologia Jouve Rey. Dénia aportaria 2/3 parts de les despeses, Ondara una i Xàbia la restant. La Junta de l’Associació estava presidida per Arcadio Chelvi i com vicepresident Gaspar Gruañes, advocat de Xàbia. Representava a Ondara el seu alcalde Luis Bosch i Bosch. Els altres integrants de la junta eren Francisco Sentí i Coll, alcalde de Dénia, Tomas Palop, advocat i tressorer, i José Oliver Aranda, secretari. Tots eren, a més, propietaris de terres.
I per l’octubre ja estava en marxa la construcció del primer trapig.
El lloc triat per a la seua ubicació va ser el Tosalet, “immediat a la carretera que des de Dénia va a l’estació del Tramvia de Gandia, passant per Ondara, El Verger i la important vila de Pego (no existia, pel que sembla, la carretera actual N-332 des del Verger a Oliva).
Per gener de 1877 es calculava que la collita d’aqueix any ascendiria a més de 200.000 arroves. L’enginy en construcció, les obres del qual eren dirigides, a partir de febrer, pel propi Jouve Rey, calculaven que estaria operatiu per a la pròxima primavera.
Però les coses no se succeirien segons el projectat i per abril, les obres de l’enginy, després de veure’s suspeses, tornaven a reprendre’s, esperant processar, una vegada instal·lada la màquina i com a assaig, de 40 a 50.000 arroves.
Al mateix temps i per si aquest mètode de conversió no donava els resultats esperats van cridar a l’enginyer francés Mr. Cherrot, inventor d’un altre mètode basat en la maceració, més efectiu que el que havien iniciat. Hi havia molt en joc i les il·lusions eren grans .
El cas és que, com ocorria en tantes altres empreses cooperatives, el projecte es va anar retardant i, mentre, la iniciativa privada treia el seu propi projecte: al juny de 1877 el trapig de Vicente Romaní i fills, amb maquinària construïda a Alcoi per l’enginyer Agustín Latorre, començava a funcionar mogut per dues cavalleries i amb una conversió diària de 400 arroves de canya.
Amb l’arribada de l’estiu la premsa anunciava que l’edifici que albergaria el futur trapig de l’Associació ja estava acabat i que els nous obstacles que s’havien presentat per a la translació de la maquinària des de les fàbriques franceses a Dénia, havien sigut superats. El dia 22 de juliol la balandra Antonieta eixia de Marsella amb direcció a Dénia carregada amb màquines.
Mentrestant, el trapig dels Romany treballava a tot drap i per setembre exportava a València 50 quintals de sucre, el primer elaborat.
No sabem que pensar d’aquesta notícia però, per novembre, dos diaris (el Poble Espanyol i El Turolense) publicaven que la collita estimada de canya de sucre a Dénia ascendiria només a 30.000 arroves. Siga com siga, al desembre, per fi, es duia a terme la prova de producció en el trapig de l’Associació donant com a resultat un sucre “de superior qualitat i perfectament cristal·litzat”.
Però poc va durar l’alegria i els freds de gener de 1878 van retornar als llauradors a la seua trista realitat. I encara que a la nostra comarca les gelades no van ser, pel que sembla, tan importants com en la resta del País, els danys van afectar a quasi totes les gemmes germinals de la canya, incapacitant-la per a la reproducció com a sement. Va ser un primer avís.
Però malgrat aqueix primer esglai, al febrer es transportaven mil quintals de carbó per a posar en marxa les màquines i, a l’abril arribaven, amb vaixell des de València, des de la fundició Primitiva Valenciana, algunes peces que necessitaven. Les corretges de transmissió que faltaven, va haver d’anar Arcadio Chulvi a Barcelona a portar-les.
Però al maig va arribar el segon esglai, tal vegada el decisiu: el Govern de Cánovas del Castillo publicava una instrucció provisional per a l’administració de l’impost transitori sobre el sucre de producció nacional… sense meditar que podria ser la punta final per als projectes sucrers en curs.
Es van succeir les protestes, les comissions, les peticions als diputats, les ponències… però pel que sembla, entre la climatologia adversa i els impostos, el projecte sucrer comarcal va quedar ferit de mort.
No obstant això, i com és habitual, els llauradors (cabotes que som) no van abandonar a la primera, ni a la segona i, malgrat el tercer gran esglai que va representar l’intent per rebaixar els impostos als sucres d’ultramar, van continuar amb el projecte. Així doncs, amb tot en contra, al gener de 1879 s’inaugurava, per fi, l’enginy de l’Associació i començava la “zafra” o recol·lecció i elaboració de la canya de sucre i, al març, ja es donava per conclosa. La premsa alertava que les 150.000 arroves de pansa produïda era una quantitat insignificant per a sostindre aqueixa poderosa indústria.
Però, a més, la realitat s’imposava; era els últims espertenecs ja que, amb l’arribada de l’hivern i les intenses gelades de desembre es perdia, una altra vegada, gran part de la collita.
En els anys següents quasi desapareixen les notícies d’aquest projecte a la comarca encara que sembla que el seu cultiu roman testimonial durant un temps. Al març de 1880, coincidint amb una època de fam, el diari La Província publica que en el T.M. de Dénia hi ha seixanta hectàrees de terreny destinat a la producció de la Canya de sucre de la varietat “Otaiti, única que allí es cull en quantitat de mitjana de 30.000 Kg.” (per hectàrea o en total?). També diu que hi ha dues màquines que donen ocupació a 100 obrers.
Al gener de 1883 trobem un registre d’entrada en el Port d’Alacant de la balandra Consuelo de Dénia, al comandament del capità Cardona, amb canya dolça.
Encara en investigació Cites:
177- 1875 – 1883. La canya de sucre