1890-1928. Manolo Belda “Beldita”, banderiller del Verger

Entre els personatges nascuts al Verger, però certament oblidats, cal destacar, per la seua gran projecció mediàtica però, sobretot, pel peculiar de la seua professió, a Manuel Belda, “Beldita”, que va dedicar tota la seua vida a la professió de banderiller, aconseguint el més alt reconeixement entre els afeccionats al bou, coetanis seus.
Nascut al voltant de 1890 al Verger, als 20 anys ja apareixia en premsa el seu nom, en corregudes de jònecs celebrades en places tan importants com la de València, el que vol dir que portava anys en l’ofici, correguent els bous pels pobles de la provincia. No cal sorprendre’s que saltara al “ruedo” amb tan primerenca edat: en aquella època la fam i la misèria impulsaven als xiquets i adolescents al treball, quan no a professions de tant risc com el toreig. Un torero tan famós com Lagartijo es va iniciar com a banderiller a Còrdova en 1859 amb tot just nou anys.

En aquestes primeres corregudes (1910) Beldita tenia assignada la funció de “bregar” que consisteix a fixar, subjectar i posar al bou en sort.

Però prompte ja comença clavar banderilles.
En el mateix any participa en corregudes en les places de València (juny) i Silla (agost), encara que tenim dubtes sobre aquesta última correguda perquè existia en l’època un torero anomenat Jose Belda que també utilitzava el pseudònim de “Beldita”, mort per un bou en Nimes a l’any 1922.

Al juny de 1911 la premsa torna a publicar que Beldita participa en una correguda a València, en altra d’Alberic i en una altra a Tortosa. I remata el mes amb una correguda de vedells el dia de Sant Pere a Vinaròs.

No tornem saber d’ell fins a setembre de 1912 quan apareix en la plaça de Palma de Mallorca. Al maig de 1914 va clavar banderilles en la de València i al març de 1916 en la de les Arenes de Barcelona, on va rebre diversos “varetazos” per part del bou que el van obligar a ingressar en infermeria.

Per juliol del mateix any intervé, de nou, en la plaça de les Arenes, on no queda massa bé. Al setembre de 1917 la premsa ens dóna notícies d’una altra participació seua en una correguda en Vista Alegre (Madrid), on tampoc llueix molt. Ocorre el mateix en una altra correguda a València al juny de 1919, on “no mereix ser aplaudit”.
Però al setembre apareix de nou en la plaça de les Arenes de Barcelona on “aparea super”. Al juliol de 1920 clava banderilles en la plaça de València amb bons resultats.

A l’agost de 1921 patiria una greu agafada en la plaça de bous d’Alacant. Al clavar les banderilles al cinqué bou va patir una caiguda i l’animal el va voltejar reiteradament. Beldita va arribar pel seu peu al burlador on defalleix i és conduït a la infermeria. Assistit pels doctors Ayala i Sebastiá Beldita “presentava una doble cornada a la regió dorsal inferior, amb gran destrossa de teixits blans fins les vertebres. Pronòstic greu. Li van administrar el viàtic, però el torero, reanimat, parlava amb bastant naturalitat i fins fumava”. Per aquesta crònica periodística sabem que la seua mare vivia a València i que tenia un altre germà torero.

Però es va recuperar. A l’abril i juny de 1922 intervé en Les Arenes de Barcelona.
Però a l’agost, en la plaça de Sant Sebastian és enganxat en taules pel bou, altra vegada, que el corneja horriblement.

Però el bou no degué fer-li molt de mal perquè set dies després apareixia en la fira de Palència en els cartells de dues corregudes, encara que no sabem amb seguretat si va exercir o no.
Al març de 1923 clavava banderilles en Les Arenes de Barcelona i, al maig, una crònica des de Roma comunica la seua participació en una correguda muntada en un Estadi preparat a aquest efecte.

A l’agost del mateix any ja estava de nou a Barcelona, en la Monumental, en una correguda de vedells i al setembre, en la de Tarragona. A l’octubre clavava banderilles, de nou, en Les Arenes i repetia al novembre.
Sembla que a partir d’aquestes dates, afermat a Barcelona, treballarà preferentment en aquestes dues places, la Monumental i la de les Arenes. Al març de 1924 torna a triomfar en aquesta plaça, on s’utilitza per primera vegada la numeració dels seients, creant un gran desconcert entre el públic. Però no deixa de treballar en la Monumental, tal com fa a la fi de mes i a l’abril, maig, juliol i setembre del mateix any.

Per octubre de 1924 la premsa publicava celebracions de corregudes de bous a Budapest i a Egipte, en les quals havia participat Beldita.

Però al desembre ja està de nou en la Monumental de Barcelona en una correguda a benefici del “aguinaldo del soldat”, emportant-se algun esglai que altre.
Al febrer de 1925 comença la temporada taurina a Barcelona amb la participació de Beldita. Al març repeteix en la mateixa plaça Monumental. I a l’agost i al setembre, quan pateix un atropellament pel bou, sense conseqüències, ja que a la fi de mes clava banderilles a València.
Al març de 1926 apareix en Les Arenes i al maig en la Monumental. En una segona correguda en el mateix mes en Les Arenes s’emporta un gran esglai, sense majors conseqüències.
Al juny repeteix intervenció en Les Arenes i al juliol en La Monumental, sempre amb èxit. A l’agost “aparea” a la mitjana volta en la mateixa plaça i en el cinqué bou Beldita “ix de la dificultat com el seu pànic li dóna a entendre”.
Al setembre, en Les Arenes, s’emporta dos esglais, repetint el mateix en una primera correguda a l’octubre. En una segona correguda Beldita és ferit pel bou i acaba en la infermeria en braços de la quadrilla.

Al març de 1927 Beldita espanta a la gent de la Monumental amb la seua mala actuació.

A l’abril repeteix correguda en la mateixa plaça amb gran éxit. Al maig ocorre el mateix en el mateix lloc. En una segona correguda en el mateix mes torna a triomfar encara que emportant-se un bon esglai.
En les corregudes de juny, juliol, agost, setembre, octubre sempre penja bons parells de banderilles i triomfa.
Un crític taurí de l’època inclou a Beldita en una poesia referida a la correguda de febrer de 1928 en Les Arenes:

En la plaça de Tarragona clava banderilles a l’abril. La qualificació va ser “superior en banderilles”.
Però la sort de Beldita estava ja tirada. El 10 de juny de 1928 Manuel Belda, el banderiller que des de molt jove s’havia jugat la vida davant els bous, patint diverses agarrades, moria a l’edat de 38 anys, d’una simple pneumònia que hauria agafat, segons comentaristes, el mes de maig en la plaça de bous de Nimes, on va haver de treballar sota la pluja.

Tots els periòdics de l’època es van fer ampli ressò de la notícia.
Per a millorar el mal estat econòmic en què quedava la vídua de Manolo Belda els companys, amics i afeccionats van dur a terme una recol·lecta, aconseguint reunir la quantitat de 810, 57 pessetes.

Encara en investigació Cites:
179- 1890-1928. Manolo Belda «Beldita», banderiller del Verger